Carmeta

Hola!

Em dic Carme Gallardo, tinc 38 anys,
estic casada amb el Pablo i tenim un fill acabat d’estrenar que,
per sort, ha tret el millor de cada casa, energía en estat pur: el Martí.

He viscut mitja vida al poble, La Selva del Camp i l’altra mitja a la ciutat, Barcelona.
Bé, admeto que ara el còmput temporal ja es decanta cap a la urbe.
Sempre havia pensat que acabaría vivint a un indret petit pero bé, això mai se sap.
Potser acabo fent de pageseta ves a saber on.
Estic segura que m’adaptaria perfectament ☺ 

Sóc llicenciada en Sociologia i Ciències Polítiques de formació, tot i que ja fa anys que treballo en el camp de l’Assessoria Fiscal i Financera.

Tinc poques aficions concretes. Simplement vaig fent amb el que em fa feliç.
Potser destacaría com de bé em fa sentir caminar, còrrer o grimpar, la satisfacció que em dona prendre un bon vi en companyia, lo que xalo cuinant tot tipus de plats i veient la cara que fan quan els tasten, o el molt que gaudeixo d’un bon article de política o societat, veient una bona pel.lícula o anant a un concert.

 

568 10151571482324199 1090507357 n - copias

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- Podria ser qualsevol que em faci sentir alguna cosa... alguna peça que em transporti a un indret tranquil i ple de pau, com ho fa “Fields of Gold”, de Sting, alguna que em recordi els meus dos “flamencs”, dues persones no hi són però que viatgen amb mi cada dia, com “Como el agua”, de Paco de Lucia y Camarón, o alguna de les que em poso per còrrer o a casa i em donen bon rotllet: Buika, Calamaro, Sabina, el Bicho o “Vuelves”, de Rozalen, per exemple. 

Per què corres? 

- Corro perquè l’any 2007 vaig conèixer algunes persones amb qui vaig tornar a anar a la muntanya molt sovint després d’anys sense anar-hi, i vaig veure que si volia fer algunes coses com anar més amunt o encarar rutes més difícils, em calia estar en forma, entrenar més i saber més de com ens va el cos, conèixer-me millor físicament, i una cosa va portar a l’altra.

Entre setmana posar-se les bambes a la ciutat era fàcil i barat, així que vaig començar a devorar pujades al Castell de Montjuic. No podria comptar les que vaig arribar a fer en els tres anys que vaig viure al Carrer Lleida. Era com una droga, gairebé hi pujava cada dia, i el cap de setmana al Pirineu. Així tot era un no parar. I, això ja sabeu com va, un cop comences...
 

Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?

- Doncs no estic cent per cent segura, però o bé va ser la Mercè o bé la Cursa de la Barceloneta de 2007 (que, per cert, ja no existeix).
 

El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent? 

- No sé si són somnis el que tinc com a corredora, més aviat sento que són “ganes de…”. M’agradaria molt fer curses de muntanya que no conec, sobretot descobrir racons. De vegades he arribat a llocs fent una cursa ben a la vora de casa que no sabia ni que existien i això sempre em deixa, positivament, fora de lloc.

M’agradaria també tornar algún dia a preparar una marató d’asfalt i sentir l’emoció de l’arribada, aquella barreja d’esgotament total i aquell procés dels mesos previs en que gran part del el teu món gira entorn d’un gran objectiu. Tenir objectius és positiu i ajuda molt. Lo de millorar les marques i tal, ara mateix ho veig molt cru després de tant temps al “dic sec”, però sempre s’ha de seguir intentant si es vol! 
 

Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils 

- Frase concreta, crec que cap; auto-missatges d’aquells de “tu pots” o “tranquil·la”, darrerament algun que altre. Potser més que una frase, jo sempre adopto una actitud de relativitzar allò que tant greu o dolent sembla. Tendeixo a pensar que ser en aquest món és una oportunitat que algunes persones ja han perdut, així que millor no ser tant egoísta de no voler aprofitar la que jo sí tinc.

 

Tota persona te les seves manies; ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer. 

- Doncs, et diria que els cordons de les sabates em porten de corcoll. Me’ls puc cordar i descordar un grapat de vegades abans de sortir de casa, abans d’una cursa, sempre! Crec que res més, la veritat.

 

1918812 163761119198 5462358 ns

 

Com vas passar de ser una sedentària total a una corredora habitual?

- Sortint a córrer gairebé cada dia, apuntant-me a curses i assolint objectius. I, també, al principi em va anar molt bé conèixer a la gent de CoRReDoRS.CaT. Em van animar molt, jo no coneixia ningú que corregués i de cop va aparèixer tot de gent que cada cap de setmana feia el mateix que jo. Al principi em va ajudar molt en Vicenç, amb qui en aquell moment vam construir una relació maquíssima, em va donar molts bons consells que sempre m’acompanyaran. Jo passava moments delicats i ell em va saber transmetre com em podia ajudar aprofitar aquesta meravellosa teràpia del córrer. Ja ho diuen que l’experiència és un grau. 

 

Què li diries a algú que no corre perquè creu que es cansarà de seguida o que no en serà capaç?

- Li diria que ho provés, i després valorés si els seus pensaments eren encertats o no i després decidís. No crec que tothom hagi de córrer tampoc. No sent professionals hem de fer les coses si ens agraden, si no, sempre hi ha alternatives.

 

315342 10150430671324199 3816477 n

 

Comentaris