XaviPapell
Hola!
Em dic Xavi, tinc 54 anys i estic casat amb la Rosa, que té un fill - en Pol - de 20 anys. Jo també tinc un fill - Joshua - de 22 anys.
Actualment treballo a una empresa on manipulem cables d'acer. Vaig néixer a Caracas i estic a Catalunya des de l’any 1979.
Les meves aficions són llegir Història i fer maquetes de fusta.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- M’agrada la música de la meva època i, des de sempre, el country. Mai havia escoltat música per córrer però quan els meus ritmes van començar a ser molt lents, la música va ser una manera de distreure’m mentre corria. Possiblement la cançó que més he escoltat es The Year of The Cat, de Alastair Ian “Al” Stewart.
Per què corres?
- Be, aquí hem d’aclarir una cosa. He deixat de córrer ara fa una mica més de tres anys. Per què corria? Doncs mireu... Quan vaig començar en aquest esport l’any 1987 no m’agradava córrer. Em refereixo a córrer molta estona. Quan jugava al futbol i l’entrenador ens deia: "45 minuts de carrera continua", ja teníem un acord entre ell i jo de que escalfava 10 minuts i li feia semi esprints de 40 metres l’estona que els meus companys estaven corrent.
Soc bastant solitari i crec que quan vaig començar a córrer vaig trobar que la soledat i la pau que sentia quan ho feia era com estar l’Univers i jo, i ningú més. I si a això li sumem la satisfacció i la superació personal...
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- La meva primera cursa va ser a Caldes de Montbui: El Farell. Però quan pujava fins el restaurant, els meus amics Carles Urpinell i Pere Ribot (dos cracks) em van enredar com un chinu i no més em van ensenyar el primer km dient-me que en la resta del recorregut no més i havia alguna pujadeta. Vaig arribar a dalt penúltim en 1h 28, i dient-los de tot i més.
Al cap de una estona, quan estava més tranquil i no tan emprenyat, vaig veure un tríptic dels 20 kms de Ripoll al cap de 15 dies i vaig pensar: “ Collons, si he fet 13 km de pujada i 7 més en pla, això es bufar i fer ampolles ☺ “ i des de llavors, córrer va ser com una droga. Resumint: córrer? una de les tres millors coses que m’han passat a la meva vida.
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- Ja, ja, ja!!! Va ser a la mitja de Vilafranca del Penedès, crec que l’any 2006. El dissabte abans em vaig comprar uns mitjons nous per córrer. Joderrr!!! Em van costar 12€. Aquell diumenge no hi havia manera de buidar abans de la cursa. Al km 10... uffff!!! quin mal de panxa. Al 12 ja no vaig aguantar més. Entre els ceps de vinyes, au!, a fer feina. Ostressss!!! I ara, amb què collons em netejo? No vaig tenir cap més remei que fer servir els mitjons nous. Però ojuu!!!! Desprès de la dutxa vaig anar a buscar-los, però amb cotxe, és clar.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Crec que el somni de tot corredor de fons és fer la millor marató del mon, i puc dir que jo la he fet. Encara que, he de reconeixer que no la vaig fer tota corrent. Només fins el km 32, patint com mai, però la vaig acabar: la Marató de NY.
Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- Recordo que des de petit el meu pare sempre em deia: “Sempre has de lluitar fins al final i ho has de donar tot al mil per cent, facis el que facis“. Aquelles paraules sempre les he tingut dintre del meu cap. Quan vaig començar a tenir problemes físics per córrer vaig agafar un lema: “No puc", dues paraules que no existeixen per a mi, recordant aquelles paraules que em va dir el meu pare. Quan feia alguna cursa i començaven els dolors, pensava en aquestes paraules. I no em vull deixar i recordar al gran Bartolomé Serrano que em va ensenyar a creure en mi mateix en aquest esport i a saber que quan les cames no poden el cap et portarà fins al final.
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Sempre he corregut mastegant un parell de xiclets. El dia que no ho feia, em sentia molt estrany.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Davant un objectiu assolit... Això només ho pot sentir el que ho ha aconseguit! Com passa amb molts sentiments, no hi ha paraules per expressar-ho.
Davant el no aconseguit... apretar les dents i seguir endavant.
T'agradaria dir quelcom més?
- Aquest esport es com la vida mateixa: de vegades sents dir a alguns atletes: "M’agradaria córrer una marató, però no se si podré“. Doncs jo us diria: Simplement, fes-ho. És així de senzill.
Al llarg de la vida tens molts entrebancs, problemes, i que fas? Doncs seguir endavant! No tens més remei. Aquest esport és igual: no et surten be les coses? Doncs segueix fent quilòmetres. Emil Zatopek deia quelcom així: si no pots córrer durant molta estona, doncs surt a córrer el que puguis, encara que sigui 1 km. Aquest km et portarà fins a la meta.
Aquest esport m’ha ensenyat moltes coses. A tots els que el practiquem ens fa ser diferents als altres, ens fa afrontar els reptes a la vida d'una altra manera, ens fa ser millors i ens ajuda a tirar endavant. I us ho dic per experiència personal. Molts de vosaltres, els que ja em coneixeu des de fa anys i els que no, pensareu: “Collons, Papell, ets un sentimental“. Però, creieu-me, aquest esport es molt més que un sentiment.
Salut i quilómetres. Una abraçada per a tothom!