Barceruel
"Hola!
Em dic Víctor Millán Marco i, fins al proper mes de juliol, tindré 43 anys.
Tot i que ara visc a Martorelles (Vallés Oriental), vaig néixer, créixer i viure a Santa Coloma de Gramenet fins al 2011, i continuo molt vinculat a la ciutat.
El més gran motiu d'orgull que tinc són en Fidel i la Júlia, els meus dos fills. Des de fa una mica més de dos anys comparteixo la meva vida amb la Judith, també correcat, i estic molt feliç.
Treballo com a fisioterapeuta des de 1995, quan vaig acabar la carrera.
A banda de córrer, m'encanta la gastronomia. Gaudeixo molt menjant, ja sigui a casa de ma mare, a un bar de tapeo, o a un restaurant amb estrella Michelín. No em fa mandra fer quilòmetres si és per compartir una bona taula amb amics."
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- La meva cançó fetiche sempre havia estat el Don't stop me now, de Queen, però ara l'escolto i em ve al cap en Miquel Iceta ballant de forma compulsiva, i se'm cau la motivació. Així que prefereixo que escoltem el Going home, de Mark Knopfler, de la B.S.O. de The Local Hero. I si és en la versió en directe de l'Alchemy dels Dire Straits, millor que millor.
Per què corres?
- Vaig començar a córrer l'any 2008 per culpa d'una analítica: Deia que tenia el colesterol quasi a 300. Així que, d'inici, corria per salut. Ara corro i no em pregunto el perquè. Senzillament, no contemplo la meva vida sense córrer. Em fa sentir bé, m'aporta equilibri, i m'ha permès conèixer a gent fantàstica, alguns bons amics (a CoRReDoRS.CaT, el Chute i la Laura són el millor exemple) i fins i tot a la Judith, la meva parella.
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- I tant! La Cursa de la Vila Olímpica del 2009. Feia uns 8 o 9 mesos que havia començat a córrer i fins llavors no m'havia plantejat participar en curses. Des de llavors ja ha sigut un no parar. M'enrecordo fins i tot del temps: 42:31, fent una gasosa de campionat.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Hi ha hagut un repte que més que un somni ha estat una obsessió: baixar de les tres hores en una marató. Després d'uns quants anys voltant-lo, ho vaig aconseguir el passat mes de novembre a la Marató de Donosti.
Realment, ara mateix, la sensació és d'estar buit d'objectius, pero suposo que se'm passarà aviat. Els corredors mai tenim prou i després d'un somni sempre apareix un altre.
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils
- No sóc massa de frases de l'estil d'en Paolo Coelho, però tinc dues que sempre m'acompanyen...
Una per quan les coses no surten com voldria: "Perseveranter omnia consequitur", o sigui "con perseverancia todo se consigue". Era el lema de la meva universitat.
I una altra, el meu leitmotiv ja des d'abans de córrer, i que ara m'aplico sobretot quan faig de llebre (que és una tasca que m'encanta). És una frase de León Felipe i diu: "No es importante llegar pronto, ni solo, sino llegar con todos y a tiempo".
Tota persona te les seves manies; ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Crec que no en tinc gaires. Només el fet de portar alguna cosa al cap, ja sigui una gorra, el meu cachirulo de Terol, mocador pirata, un buff... però més que una mania és una necessitat per evitar que la suor se'm fiqui als ulls.
Ah! I a les curses importants per a mi, sempre intento portar alguna cosa dels meus tres grups de corredors. Per exemple, a la Marató de Donosti portava samarreta correcat, malla i gorra Fisiològic i buff dels RedRunners.
Amb el que sí que tinc certes manies és amb l'alimentació d'abans d'una marató. Sempre esmorzo un entrepà de pernil (idea copiada d'en Joan3), un plàtan i un suc de taronja. I la tarda anterior sempre faig una o dues cerveses, preferiblement de blat. Sóc conscient que els manuals no ho recomanen, però a mi em va bé.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Quan és un objectiu d'aquells molt treballats (una marató a tope, una ultra...), el més habitual és que l'eufòria m'acabi fent plorar. Sóc bastant emotiu, no m'avergonyeix reconèixer-ho.
- Quan no assoleixo l'objectiu no m'emprenyo massa, més enllà del primer moment. No sóc dels que posen excuses. La majoria de vegades, si no ho aconsegueixes és perquè no t'ho has guanyat o perquè l'objectiu no era raonable. Una altra de les meves frases favorites és aquesta: "Unas veces se gana y otras veces se aprende".
