Hyuste
Hola company@s!
Sóc l’Hèctor Yuste. Vaig néixer a Barcelona fa 58 anys.
Visc al barri de Sarrià, a 5 minuts de Collserola.
Estic casat i sóc pare de dos fills: l’Hèctor, de 19 i l’Anna, de 17.
Arquitecte de formació i PDD per l'IESE, la meva experiència professional ha estat vinculada a la direcció i gestió de projectes immobiliaris.
Ara per ara la meva gran afició esportiva es el córrer però en temps passats havia estat l’esquí.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- No sóc de posar música mentre estic corrent. M’agrada sentir la gent, la natura, els sorolls, però, aprofitant que al setembre tinc la Ultra Pirineus i que és la música que em poso al cotxe de camí a una cursa de muntanya, qué millor que la B.S.O de The Last of the Mohicans.
Per què corres?
- Va ser una aposta que vaig fer amb un íntim amic a l’octubre del 1981. Ell havia començat a córrer i vàrem anar a les pistes de l’Universitari a fer cinc voltes, a veure qui guanyava. No vaig aconseguir acabar ni dues, però aquell fet em va picar i vaig decidir entrenar. Al 1984 fèiem junts la primera marató a Barcelona que per cert li vaig guanyar. Ell, posteriorment, ho va deixar, i jo encara continuo...
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- I tant que ho sé. Tot ho apuntava en llibretes. Va ser la marató del Corte Inglés al maig del 1982. Volia baixar d’una hora i ho vaig aconseguir, fent els 11 kms en 56 minuts.
- El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Aquests darrers anys m’he dedicat a fer ultres de muntanya. Alguns somnis sí he complert, i d’altres s’han quedat al camí. Pendents m'han quedat uns quants, el més emblemàtic: la Ultra Trail Mont-Blanc.
- Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils
- No en tinc cap, però hi ha una frase atribuïble a Anton Krupicka que m’agrada: While our mind travels to heaven, our legs burn in hell!.
- Tots tenim les nostres manies; ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Que jo recordi, tinc la mania de voler portar els pals com indiquen les dragoneres, la R a la ma dreta i la L a l'esquerra
- Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- És difícil descriure les sensacions d’haver aconseguit l’objectiu assolit, suposo que són les mateixes que en té tothom. És com estar en un núvol, és la satisfacció personal de la feina feta després de molts mesos d’entrenament dur.
- Davant el no assolit, el primer que faig és rebobinar i veure què ha passat, quins errors he comès, per tal de millorar. Un cop fet això, intento no pensar-hi més i començar de nou pel proper repte.
