Corredors.cat

Bàner

Saint Louis 1904. III Jocs Olímpics, una marató i una òpera buffa. Anthropology Days

Correu electrònic Imprimeix PDF

alt

La història dels III Jocs Olímpics són el relat d’un despropòsit rere un altre. Van ser una paròdia esportiva, malgrat l’esforç dels esportistes. Un espectacle de barraca de fira, amb parada de monstres inclosa.

Inicialment, els Jocs s’havien de celebrar a Xicago, però el president Roosvelt va voler que se celebressin a Saint Louis aprofitant l’Exposició Mundial, la anomenada The Louisiana Purchase Exposition, que, a més, celebrava el centenari de l’annexió de Lousiana a la Unió. La política passava per sobre dels ideals olímpics i l’organització va demostrar ser més incompetent que la de París quatre anys enrere.

Els Jocs es van allargar durant quatre mesos i mig, de l’1 de juliol al 23 de novembre, i hi van participar 687 esportistes (sis dones; 550 nord-americans), representant 13 països. Alguns, com França, no van enviar cap representació oficial, tot i que alguns atletes francesos residents als Estats Units hi van competir.

Moltes de les proves no es van considerar olímpiques, sinó campionats esportius dins del marc de l’exposició, i en algunes només participaven atletes nord-americans. Molts esportistes van competir a títol individual sense equips verdaderament nacionals.

Centenars de milers de persones van fer cua a les mostres de l’exposició, mentre que poc més de 2000 espectadors assistien a les proves d’atletisme, esport número uno dels Jocs. Coubertin va jurar que mai més organitzaria uns Jocs Olímpics en el marc d’una exposició.

Les seqüeles de la Guerra de Secessió encara no s’havien esvaït i la discriminació racial era un fet. Els organitzadors recolzen un dels fets més vergonyosos de la història olímpica. Van muntar unes jornades paral·leles amb el nom d’Anthropology Days.

alt

Van portar fins la ciutat de Saint Louis esportistes de diferents ètnies: cafres africans, indis sioux, patagons, siris, pigmeus, filipins, xinesos i turcs. La diversió consistia a observar de forma còmica aquests individus practicant alguns esports de blancs. El baró de Coubertin, informat de la crueltat del espectacle, va declarar que era una mascarada ultratjant, i va afegir una visió profètica: "Quan aquests negres, aquests indis, aquests orientals, aprenguin a córrer, a llançar, a saltar, deixaran els blancs per darrere d'ells". Una formidable intuïció por part del creador dels Jocs, que s'ha fet realitat amb els anys.

alt


Per primera vegada, els organitzadors donen medalles d’or als vencedors, de plata als segons i de bronze als tercers. El gran vencedor dels Jocs es el nord-americà Charlie Archie Hahn amb tres medalles d’or en 60, 100 i 200 metres llisos. El nord-americà George Poage acaba tercer en els 200 i 400 metros tanques, i es converteix en el primer atleta afroamericà en obtenir una medalla. El nord-americà Raymond Ewry, víctima de la pòlio a la seva infància, guanya, com ho havia fet a París quatre anys abans, tres títols olímpics: salt de llargada, d’alçada i triple, tots tres sense impuls. El 1906, al Jocs espuris d’Atenes, i el 1908, a Londres, tornarà a guanyar quatre ors més, aquest cop sense el triple salt sense impuls, que desapareixia del programa. La pista de l’estadi on es realitzen les proves d’atletisme té 536,45 metres, i és la més llarga de la hist
òria dels Jocs.

També va destacar, com una curiositat més, el gimnasta George Eyser, també dels Estats Units, que va guanyar sis medalles malgrat tenir una cama de fusta.

alt

Cama de fusta de George Eyser

Les proves de natació, per no ser menys que la resta d’esports, també van tenir la seva peculiaritat: es van fer en un llac artificial. Les sortides es feien des d’una balsa, i moltes vegades amb els peus dins de l’aigua, ja que la presència de vuit concursants a bord fa que la balsa s'enfonsi. Per primer cop es diferencien els estils lliure, braça i esquena.

alt

Però més que cap altra, la prova de marató de 1904 pot ser catalogada como un dels esdeveniments més estrafolaris de la història olímpica. Entre els inusuals competidores de la cursa hi havia Félix Carvajal, un carter cubà de 1,52 m d’alçada, que va reunir els diners per viatjar a Saint Louis fent exhibicions a l’Havana. Va agafar un vaixell cap els Estats Units i va arribar a Nova Orleans, on va perdre tots els seus diners en jocs d’atzar. Després de fer autoestop fins a Saint Louis, va arribar a la línea de sortida vestit amb unes pesades sabates de carrer, pantalons llargs, camisa de màniga llarga i boina. L'inici de la cursa es va endarrerir mentre Martin Sheridan, llançador de disc, tallava els pantalons de Carvajal a l'alçada dels genolls (observeu, però, que a la foto els pantalons de Carvajal estan molt ben tallats i sembla que tinguin bora; potser Sheridan era sastre?).

alt

Félix Carvajal a la marató de Saint Louis (1904)

També van participar a l'esdeveniment els primers dos africans de pell negra que van competir en uns Jocs: Lentauw i Yamasani, dos zulús que estaven a Saint Louis com a part de l’exhibició de la Guerra Boer a l’Exposició Mundial. Un altre participant peculiar va ser el francès Albert Corey, un esquirol professional que es dedicava a esguerrar vagues, que havia arribat a Xicago el 1903 durant una vaga de carnissers i es va quedar perquè tenia molta feina en aquella ciutat.

Entre els participants nord-americans hi havia Sam Mellor, John Lordon i Michael Spring, guanyadors de les maratons de Bòston el 1902, 1903 i 1904, respectivament; Thomas Hicks, segon a Bòston el 1904, i Arthur Newton, que havia acabat cinquè a París als Jocs de 1900.

Els organitzadors de la prova no sabien res sobre com preparar aquest esdeveniment. El recorregut incloïa set turons i transitava por carrers i camins de terra, polsegosos en els trams en què no va ploure, i plens de fang quan va començar a caure aigua; a més, s’hi va afegir la gran quantitat de fum que desprenien els automòbils en què es traslladaven els jutges, metges i periodistes que seguien els corredores, que feia irrespirable l’aire. S’hi va sumar al brutal recorregut de la prova el fet que es va córrer a la tarda, amb una temperatura de 32° graus. I si això no era prou, l'únic avituallament d'aigua disponible per als participants es trobava en un pou ubicat a 20 km de l’estadi.

alt

Sortida de la marató de Saint Louis (1904)

Amb tots aquests obstacles en el camí, no resulta sorprenent que només 14 dels 32 participants arribessin a la meta. John Lordon, per exemple, va començar a vomitar després del quilòmetre 16 i va haver d'abandonar. Un altre nord-americà, William Garcia, va ser trobat inconscient al costat del camí. Sam Mellor, líder fins la meitat del recorregut, va abandonar després de 25 km. Mentrestant, Lentauw va perdre un temps valuós quan va ser perseguit per dos grans gossos fora del recorregut i a través de un camp de blat. Tot i així, va aconseguir arribar novè. L’únic que semblava no estar afectat por totes aquestes catàstrofes era Félix Carvajal, que va parar unes quantes vegades per xerrar amb alguns espectadors sobre el desenvolupament de la cursa i practicar el seu anglès. Va apagar la seva set robant uns préssecs del cotxe oficial de la cursa i prenent pomes verdes d'un hort, que li van provocar mal de panxa i descomposició.

A l’estadi els espectadors no estaven al cas de totes les desventures dels participants, però els més entesos deurien suposar que alguna cosa passava perquè havien transcorregut ja tres hores sense que cap corredor hagués arribat. Finalment, després de 3 hores i 13 minuts, el nord-americà Fred Lorz va aparèixer, i va ser immediatament proclamat como a guanyador. Ja s'havia fotografiat amb Alice Roosvelt, la filla del president dels Estats Units (aquesta dada podria ser falsa perquè, sembla ser, Alice no estava a Saint Louis per aquelles dates), i estava a punt de ser premiat amb la medalla d’or, quan es va descobrir que havia parat de córrer en el quilòmetre 14, va fer autoestop durant 18 km en automòbil i després va tornar a córrer novament. Lorz va admetre de seguida la seva broma, però els oficials de la Unió Atlètica Amateur no s'ho van prendre com una cosa divertida i el van suspendre de per vida. De totes maneres, va ser rehabilitat posteriorment i va poder guanyar la marató de Bòston el 1905.

alt

Fred Lorz

El verdader guanyador de la marató olímpica de 1904 va ser Thomas Hicks, un anglès de naixement, treballador del metall a Massachusetts, que va fer 3h28’53”. Tanmateix, si s'haguessin aplicat les regles d'avui, hauria estat desqualificat. Quan a mitja cursa anava segon, Hicks es va veure líder quan Sam Mellor es desmaià. A 16 km de l'arribada, esgotat, Hicks va suplicar que el deixessin descansar, però els seus entrenadors no li ho van permetre, malgrat que portava un avantatge de 2,5 km. En canvi, li van administrar una dosi oral de sulfat d'estricnina amb brandi. També va ser banyat amb aigua que havia estat escalfada mantenint-la al costat de la caldera del automòbil que l'acompanyava.

Hicks es va veure obligat a reduir el ritme quan va haver d'afrontar la darrera i dura pujada de 3 km de l’estadi, però un parell de dosis més d'estricnina i brandi el van revifar el suficient com per guanyar la cursa amb un avantatge de sis minuts. No cal dir que després Hicks estava en una espècie de sopor, adormit, astorat i embotat. Havia perdut gairebé cinc quilos aquella tarda i va anunciar en aquell mateix moment la seva retirada. Quan finalment es va recuperar, va dir al periodistes: "Prefereixo haver guanyat aquesta cursa que ser el president dels Estats Units".

alt

Thomas Hicks a la marató de Saint Louis (1904)

Els atletes que van patir durant la marató de 1904 potser van sentir una certa satisfacció quan es van assabentar que els jutges encarregats de vigilar el trajecte van patir ferides quan el cotxe en què viatjaven va haver de desviar-se bruscament per esquivar un dels corredors i va caure per un terraplè.

 

© Enric H. March